“Que tu alimento sea tu medicina y que tu medicina sea tu alimento”, Hipòcrates any 400 A.C.
Obrim aquesta entrada amb l’intenció d’anar-hi penjant comentaris sobre diferents visions d’aquesta línia.
Toni Olives
Set-2010
Introducció
El present treball recull el segon bloc memòria del període de pràctiques a la UEC del C. J. Martí Codolar. Bàsicament és la proposta d’intervenció en format pensat per a que pugui ser entregada al centre.
He optat per desenvolupar aquestes activitats partint de la meva afició per la muntanya. Crec que un transmet molt millor allò que viu o ha viscut, i la vivència pot arribar on sovint les paraules no arriben.
D-Proposta d’intervenció
Com a conseqüència de l’observació directe al centre de pràctiques, de l’activitat educativa que s’hi du a terme i del perfil dels nois que hi assisteixen, proposo la següent Unitat de Programació.
Està orientada a que es revisin (conscient o inconscientment) emocions o sentiments (i potser les situacions que els han provocat) que sovint els indueixen a determinades conductes i a la descoberta de valors que sovint s’expliquen de manera teòrica a les aules però que donat el perfil i la història vital d’aquest nois, a les aules i al centres en general, no és el millor entorn per a viure-les.
La intenció és que amb el contacte amb la natura, l’aire lliure, exercici físic, pocs moments de inactivitat i un més ampli marge d’autonomia personal, aflori el millor d’ells. El contrari del que sol passar quan se senten pressionats i reclosos en un espai tancat.
Aquest principis, coincideixen amb alguns dels que promulgava l’Escola Nova de principis del segle XX. L’any 1912, Adolphe Ferrière, de l’Institut Rousseau de Ginebra, va concretar els 30 punts de l’Escola Nova. En reproduïm alguns:
3 - L’Escola Nova està situada a la natura, perquè aquesta constitueix el medi natural de l’infant. Però, per a la cultura intel•lectual i artística, és aconsellable tenir a prop una ciutat.
8 - Al costat dels treballs programats, es concedeix un lloc als treballs lliures, que desvetllen el gust dels nens i els desperten l’esperit d’invenció i el seu enginy.
10 - Els viatges, les excursions i els campaments tenen un paper important en l’Escola Nova.
11 - L’educació es basa en els fets i les experiències. L’adquisició dels coneixements surt d’observacions personals o, en els seu lloc, de les que els altres han recollit en llibres. La teoria segueix, en qualsevol cas, la pràctica; no la precedeix mai.
30 - L’educació de la raó pràctica consisteix, en particular entre els adolescents, en reflexions i estudis sobre les lleis naturals del progrés espiritual, individual i social. La majoria de les escoles noves observen una actitud religiosa no confessional o interconfessional, però amb una gran tolerància respecte dels ideals diversos, per tal com encarnen un esforç, d’acord amb els desenvolupament espiritual de la persona.
Per tant, la proposta d’intervenció és la Didàctica de la Muntanya. El que ens pot ensenyar la vivència de sentir-nos al mig de la natura, lluny de l’entorn habitual controlat.
Es tracta de la programació d’una sèrie d’activitats amb una característica comú: Sortides d’un dia sencer a la muntanya com a substitut d’un dia de classe convencional a les aules.
E-Desenvolupament de la proposta d’intervenció
Descripció i durada
La Didàctica de la Muntanya és la programació d’un conjunt d’activitats a dur a terme bàsicament a la muntanya. Hi ha una part prèvia i un altre posterior a l’activitat prevista per a ser desenvolupada a l’aula, però el gros de l’activitat és en plena natura.
Concretament l’Unitat de Programació (UP) està composada de sis activitats d’un dia complet cada una amb una freqüència recomanada mensual. És a dir, una activitat d’un dia al mes al llarg de sis mesos.
S’ha tingut especialment en compte a l’hora de dissenyar les activitats que tant al punt d’inici com al d’acabament, hi arribi el transport públic, així com una dificultat moderada tirant a fàcil.
Fonamentació
La Didàctica de la Muntanya es fonamenta en la necessitat de complementar els aprenentatges teòrics de les aules amb el contrast en la realitat, en la mida que sigui possible. Com ja havíem comentat a l’anterior apartat, coincideix amb els principis bàsics de l’Escola Nova de principis del segle XX.
Es pretenen contrastar i utilitzar coneixements adquirits en les diferents assignatures instrumentals així com una aproximació a la sovint desconeguda Educació Ambiental.
Concretament es proposa com a nexe d’unió entre les següents assignatures: Naturals, Coneixement de la ciutat, matemàtiques i llengües.
I naturalment, com a complement a l’assignatura d’educació física.
Observant d’aprop als nois, el que més ressalta són les mancances afectives que han patit, tan per part de les respectives famílies, com dels centres on han assistit com de la societat en general. No han rebut gaire atenció i menys individualitzada.
És per aquest motiu que centrarem els objectius en cobrir aquestes mancances, que alhora en provoquen d’altres com per exemple baixa autoestima, sentiment d’exclusió i la conseqüent agressivitat.
(…)
Objectius generals
- Autoconeixement
- Potenciar la conducta responsable i autònoma.
- Conèixer diferents alternatives de temps lliure .
- Practicar activitats físicament saludables (tant nois com educadors).
- Prendre consciència de la importància de millorar la qualitat mediambiental de l’entorn .
- Complementar l’activitat de les aules
(…)
Toni Olives
Desembre-2009
El Principito y las Flores de Bach
Introducción:
El presente documento pretende aportar una herramienta más para el aprendizaje de las flores de Bach.
No pretende ser una explicación exhaustiva de cada una de las 38 flores ni del método en general. Básicamente una introducción o una invitación más, a leer con calma los dos únicos breves documentos que nos legó Edward Bach, Heal Thyself y The Twelve Healers . A tal efecto, en el Anexo I encontrareis la relación con la traducción literal de la descripción original de las 38 flores, es decir, de los estados emocionales que ayudan a equilibrar.
Y, como no siempre es obvio relacionar los estados emocionales descritos con los de la vida cotidiana, proponemos el texto de El Principito de Saint-Exupéry, como guión de donde extraeremos situaciones concretas e indicaremos las posibles flores correspondientes. Remarcando, sin embargo, que la definición e identificación de los estados emocionales no es una ciencia exacta, lo puede parecer en la definición teórica, pero en la práctica siempre existe un margen de incerteza, entre otras razones, porqué desde fuera, no es posible saber con exactitud como se siente la persona interiormente. Lo que se pretende es desarrollar una propuesta didáctica para el aprendizaje de las flores, con la conciencia de que no es la única posible y donde cualquier aportación o crítica será bien recibida.
Por lo tanto, para leer este documento, conviene tener también sobre la mesa el libro El Principito. Y el método recomendado, es leer un capítulo de El Principito y a continuación el correspondiente en este documento.
Recordemos que las flores de Bach son un método extremadamente sencillo. Solo se trata de identificar como nos sentimos y tomar el correspondiente remedio.
Bach, siempre en la búsqueda de esta sencillez, lo expresó de la siguiente forma: “Quiero que sea tan simple como esto: Cuando tengo hambre, voy al huerto y cojo una lechuga para la comida, cuando estoy atemorizado y enfermo, tomo una dosis de Mimulus” .
¡No hay más!
Paralelamente proponía una filosofía, un porqué conviene estar atentos a nuestras emociones, a nuestros estados de ánimo.
Básicamente porqué cuando nuestras emociones han caído hacía el lado negativo, el lado inarmónico, el lado en desequilibrio, nos sentimos infelices, estamos descontentos con nosotros mismos. Y, por si eso no fuera motivo suficiente, además contagiamos esta infelicidad a nuestro entorno, con quién nos relacionamos.
Las emociones nos pueden servir de guía para saber si estamos haciendo lo que nos corresponde, para saber si estamos siendo fieles a lo que nos dice nuestra vocecita interior o, en cambio, nos hemos olvidado de nosotros mismos y estamos actuando mecánicamente por unas motivaciones que no sabemos de donde provienen.
Esta vocecita interior que a menudo, de adultos tenemos olvidada, pero que si hacemos el esfuerzo de observar atentamente el comportamiento de un niño de tres años, quizás recordemos que nosotros, en algún momento de nuestra vida, también hemos sabido vivir el momento presente sin estar pendientes del que dirán los otros, dejándonos guiar por algo más profundo y sutil que nuestro pensamiento racional.
¿Podemos recordar como nos sentíamos en un momento así?
¡Pues se trata de intentar sentirse así siempre!
Bach seguramente diría que en esos momentos «la personalidad y el alma no están en conflicto». La proposición contraria sí la escribió literalmente: “La enfermedad es, en esencia, el resultado de un conflicto entre el alma y la mente, y no se erradicará más que con un esfuerzo espiritual y mental” . Enfermedad, que primero se manifiesta en forma de desequilibrio emocional y que, si se mantiene en el tiempo, empieza a manifestarse en el cuerpo físico en forma de dolencia. Es decir, que la enfermedad, en un primer estadio es inmaterial.
Este último punto, si uno no quiere, no hace falta que se lo crea (a pesar de que determinadas ramas de la medicina convencional actual se dedican a ello, por ejemplo la neuropsicoinmunología), ahora, lo que seguramente es difícil negar es que cuando emocionalmente estamos equilibrados nos sentimos mejor.
Y aunque solo sea para perseguir este «sentirnos mejor», consideramos que ya es motivo suficiente para prestarle atención.
Se trata de un proceso de autoobservación que inevitablemente nos acerca al autoconocimiento.
No se trata de pretender ser lo que no somos o lo que nos gustaría ser. Se trata de acercarnos a lo que somos, a nosotros mismos.
A veces puede ocurrir que lo que vemos en un primer momento no nos guste, pero lo que a menudo ocurre es que nos sorprendemos de lo que vamos descubriendo.
Es un proceso individual, no hay fórmulas preestablecidas, cada persona es única y le han tocado unas circunstancias igualmente únicas.
Bach lo enfocó como un método de autoayuda y autoadministración. Proponía que cada familia tuviese en el botiquín de casa el set con las 38 flores y desarrollase los conocimientos mínimos para la autoadministración. Igualmente explicaba los métodos para la obtención de las tinturas madre, el solar y el de ebullición, para que cada persona, aparte de auto administrárselas, también las pudiese confeccionar obteniendo los ingredientes necesarios directamente de la naturaleza.
En este proceso de autoobservación, la persona se encuentra con virtudes y defectos, y son estos defectos los que vamos descubriendo que nos inclinan hacia el lado desequilibrado de nuestras emociones. Es decir, que nos llevan hacia la infelicidad. Y él, al igual que el Principito con los baobabs, propone plantarles cara antes de que cojan el 100% del control de nuestro comportamiento. De entrada, una forma suave de combatirlos es tomando la correspondiente flor o combinación de ellas, pero, independendientemente de si se toma o no el remedio floral, lo que propone como método más eficaz y ineludible es el desarrollo de la virtud contraria al defecto descubierto.
Y recuerda la necesidad de que cada persona encuentre su propósito en esta vida, lo que ha venido a hacer, su vocación, las lecciones que ha de aprender sin compararse con las que le tocan a otra persona.
Cuanto más cerca estemos de nuestro propósito, mejor nos sentiremos, tendremos las emociones más equilibradas y estaremos en condiciones de ayudar a los otros, a quién nos lo pida, en la búsqueda de su propósito.
Y con esta relación de ayuda es cuando él recuerda la importancia del no directivismo, cuidar de no dirigir a la persona a quién ayudas, sencillamente ofrecerle la mano para que ella la coja en el momento que crea que lo necesita. Carl Rogers también propone esta forma de actuar en la relación de ayuda, el no directivismo respetando la potencialidad de quién es ayudado, justo lo contrario de la usurpación que supone tomar las decisiones que le corresponde tomar a la otra persona.
Y referente al debate de si está científicamente demostrado o no el método, ante todo cabe recordar que el método principalmente es una filosofía, la autodepuración para vivir y compartir una vida más harmónica. Que el método establece una definición de 38 estados emocionales agrupados en 7 grupos, a lo largo de la historia, se han establecido muchas definiciones y agrupaciones, esta, como mínimo, es otra más. Y como estamos hablando de personas, es decir, sistemas complejos donde se dan simultáneamente influencias en múltiples dimensiones , no existe la posibilidad de diseccionar un cadáver y analizar que estados emocionales encontramos para clasificarlos después.
Nos movemos en esta zona inmaterial, subjetivamente innegable, pero objetivamente inmesurable. Afortunadamente la tecnología no ha avanzado suficientemente como para disponer de aparatos capaces de medir las emociones. ¿Os imagináis si nos pudiesen insertar un micro-chip cuando nacemos que fuera capaz de enviar a un ordenador y imprimir constantemente en un monitor como nos vamos sintiendo, que estamos pensando, lo que soñamos, etc. y que además este monitor estuviera a la vista de todo el mundo? Por suerte, en este caso, parece que no se ha llegado mucho más allá del intento del famoso aparato detector de mentiras.
Cuando la tecnología llegue al punto de poder medir este principio inmaterial, es decir, poder detectar con precisión como se siente una persona, recogiendo los constantes cambios emocionales que se dan, amenudo en fracciones de segundo, entonces, este mismo aparato, será capaz de detectar el principio inmaterial, esta vibración energética que supuestamente contiene el agua que ha sido expuesta al sol durante cuatro horas con una capa de flores en el momento de máxima floración flotando en su superficie.
¿Y si no se puede medir, significa necesariamente que no existe?
En la actualidad parece que la física cuántica nos está dando muchas sorpresas, y por este camino, seguramente la ciencia podrá explicar lo que actualmente solo es observable empíricamente pero no reproducible exactamente, tal como requiere el método científico.
De todas formas, quién las ha probado, en general tiene pocas dudas de que alguna cosa tocan…
Aunque una vez más, preferimos hacer caso a lo que Bach dijo al respecto: “Edward Bach no ofreció ninguna explicación científica de cómo o por qué actuaban esos remedios. En efecto, era consciente de las tendencias a que está sujeta la ciencia, y ha encarecido a los demás a que mantengan sus remedios «apartados de la ciencia, apartados de las teorías». Si hubiera en la naturaleza principios operativos observables, no habría necesidad de complicar las cosas. Los animales salvajes no necesitan explicaciones de por qué algunas plantas les alivian cuando están enfermos. Lo que ofrecía Bach eran cientos de historias de curación.”
La realidad es que sin que se haya llevado a cabo ningún tipo de promoción ni campaña publicitaria, las flores de Bach, así como la homeopatía (de quién son familia) y otras técnicas basadas también en este principio energético no molecular, se han esparcido por todo el planeta y son millones las personas que las utilizan cada día. Recordemos aquella cita: “Puedes engañar a todos una vez. Puedes engañar a una persona siempre. Pero no puedes engañar a todos siempre”.
Toni Olives
Abril-2010
Mommas gonna keep you right here under her wing.
She wont let you fly, but she might let you sing.
(La mama et mantindrà aquí sota la seva ala.
No et deixarà volar, però et pot permetre cantar.)
PINK FLOYD (1)
Música d’arpa
Ocell: Crec que és millor que obris els ulls i fugis de la meva espatlla.
Aprofita avui per a creuar extensions marines i encendre’t d’estrelles.
JOAN BROSSA
S’educa per a l’autonomia? (2)
Ja sigui en forma de criteri o en forma física…
WINNICOTT establia el procés vital com el pas de la dependència total a la independència total. Independència que qualsevol ser humà pot aconseguir.
Actualment, són els pares que no volen que els fills s’independitzin o són els fills els que no es volen independitzar?
L’any 1954 BOWLBY a l’informe que redactava per a la OMS recomanava: “Es esencial para la salud mental que el bebé y el niño pequeño tengan una relación íntima, cálida y continua con su madre en la que los dos encuentren alegría y satisfacción”.
I el mateix BOWLBY al 1988 deia: “Ser un padre exitoso implica un duro trabajo. Cuidar a un bebé o a un niño que empieza a caminar es un trabajo de veinticuatro horas diarias, durante los siete días de la semana…. Actualmente para la gente ésta es una verdad desagradable. Dedicarles tiempo y atención a los niños significa sacrificar otros intereses y actividades…. Diversos estudios indican que los adolescentes y adultos jóvenes, sanos, felices y seguros de sí mismos son el producto de hogares estables en los que ambos padres dedican gran cantidad de tiempo y atención a los hijos…. Por razones políticas y económicas diversas la sociedad no les brinda a los padres esta posibilidad”.
Maud MANNONI (3) apunta cap el discurs dels pares com a origen dels desequilibris dels infants i que, encara que sigui de forma inconscient, arrossegaran tota la vida. La clínica que proposà s’enfocava com un “lloc d’acollida” on s’acompanyava a l’infant en el seu procés “d’assumir el risc de viure”, és a dir, ajudar-lo a ser autònom.
BAUMAN (4) ens ho diu amb aquest termes: “cada un d’aquest punts conté el potencial per expandir-se d’una manera infinita, un munt de possibilitats que esclatarien fàcilment si sabéssim encendre-les adequadament (…) cementiri d’ocasions desaprofitades: en un univers puntillista hi ha un índex elevadíssim de mortalitat infantil i d’avortaments d’esperances”.
I NEILL (5) “El único cuidado que habría necesidad practicar en la escuela es la cura de la infelicidad. El niño difícil es el niño infeliz. Está en guerra consigo mismo, y por tanto está en guerra con el mundo.
El adulto difícil va en la misma barca. Ningún hombre feliz no ha perturbado nunca una reunión, ni ha predicado la guerra, ni ha linchado ningún negro. Nunca ninguna mujer feliz no ha tratado a regaños el marido o los hijos. Nunca ningún hombre feliz no ha cometido un asesinato o un robo. Nunca ningún patrón feliz no ha aterrorizado sus empleados.
Todos los crímenes, todos los odios, todas las guerras, se pueden reducir a una sola palabra: infelicidad. La intención de este libro es de hacer ver como nace la infelicidad, como arruina las vidas humanas y como se pueden subir los niños de manera que la mayor parte de esta infelicidad no llegue a nacer nunca.”
O com diu el mateix NEILL aquí amb un llenguatge més directe: “The function of a child is to live his own life –not the life that his anxious parents think he should live, nor a life according to the purpose of the educator who thinks he knows best.” (La funció d’un infant és viure la seva pròpia vida –no la vida que els seus pares angoixats pensen que ha de viure ni una vida d’acord amb els propòsits de l’educador que pensa que en sap més).
Jacques DELORS (6) també es refereix a la necessitat de cuidar l’infància, evitant educar (o no educar) per a la no autonomia: “L’eduació és també un gest d’amor envers l’infància i la joventut (…) ‘l’infant és el futur de l’home’…”
I el Doctor BACH (7), fa quasi un segle ja ens va deixar escrit referent a l’educació dels fills “La profesión de la paternidad es un servicio divino, y debería respetarse tanto, si no más, que cualquier otra tarea que tengamos que desempeñar. Como es una labor de sacrificio, hay que tener siempre presente que no hay que pedirle nada a cambio al niño, pues consiste sólo en dar, y solo dar, cariño, protección y guía hasta que el alma se haga cargo de la joven personalidad. Hay que enseñar desde el principio independencia, individualidad y libertad, y hay que animar al niño lo antes posible a que piense y obre por sí mismo. Todo control paterno debe quedar poco a poco reducido conforme se vaya desarrollando la capacidad de valerse por sí mismo, y, más adelante, ninguna imposición o falsa idea de deber filial debe obstaculizar los dictados del alma del niño.”
En l’educació, es té en compte que es pot (o s’ha de) caminar junts durant una part del trajecte, oferint-li la ma a la persona ajudada (o intencionalment educada), sense oblidar l’objectiu de que el camí, finalment, l’ha de caminar i saber caminar sola?
Un altre document que també fa referència als perills de la sobreprotecció és la Carta ciudades educadoras (8) , quan diu: “procurará que se establezca un equilibrio entre la necesidad de protección y la autonomía para el descubrimiento”.
Jaume FUNES (9) ho planteja en clau de drets “es razonable entender que los adultos o las instituciones cuando toman decisiones que afectan a los niños y niñas han de pensar, siempre y antes que en otros criterios, en aquello que realmente será mejor para ellos (…) L.O. 1/1996 (…) primará el interés superior del menor sobre cualquier otro interés legítimo que pudiera concurrir”.
Sembla que sovint entra en conflicte l’interès superior de l’infant o jove amb l’interès dels pares o educadors. FUNES (10) ho sintetitza amb aquesta sentència “me temo que no existe el derecho –a secas- a tener hijos, sino el derecho de los hijos a tener «padres»”.
Toni Olives
Juriol-2009
————
(1) Pink FLOYD. (1979) Mother. A The Wall. (http://www.youtube.com/watch?v=LWoyZixx1l4)
(2) Segons l’INJUVE (Observatorio de la Juventud. Informe de juventud España 2008), més del 66% dels joves espanyols viuen amb els pares, i en un 21,3% dels cassos, es dona l’emancipació tardana.
(3) Maud MANNONI, “El niño, su enfermedad y los otros”, “El psiquiatra, su ‘loco’ y el psicoanálisis”, “La educación imposible”
(4) BAUMAN, modernitat líquida.
(5) NEILL, Alexander S. Summerhill, Barcelona: Eumo, 1986. (pàgs 3-4, 7)
(6) DELORS, J. (1996) Educació hi ha un tresor amagat a dins. Barcelona. Ed. UNESCO (pàg. 1)
(7) BACH, E. (1931) The Essential Writings of Dr. Edward Bach. The Twelve Healers and Heal Thyself. (Pàg. 64)
(8) Carta de ciudades educadoras 2004 Art. 13
(9) FUNES, J. (2008). El lugar de la infancia. Criterios para ocuparse de los niños i niñas hoy. Ed. GRAÓ (pàg. 51)
(10) FUNES, J. (2008). El lugar de la infancia. Criterios para ocuparse de los niños i niñas hoy. Ed. GRAÓ (pàg. 73)
I seguim amb el tema de l’escolta… ara ho intentarem des de l’altre costat, des del costat de qui obliga a que l’escoltin.
Acabàvem l’article anterior apuntant que sentir-se escoltat reconforta i afavoreix la sanació. Començarem aquí per la proposició contrària, és a dir, sentir-te obligat, forçat, a escoltar en contra de la teva voluntat, incomoda, afavoreix la malaltia.
Especialment delicades són les situacions o relacions asimètriques, és a dir, aquelles situacions on l’orador té poder sobre l’escoltador.
Per exemple pares-fills, metge-pacient, professor-alumne, etc.
En el cas professor-alumne, una postura perversa, perillosa, és la que el professor xerra contínuament i no es planteja en cap moment si el que està dient interessa als alumnes. O bé dona per suposat que els interessa i s’oblida d’anar comprovant amb regularitat si segueix essent així.
O el que és més greu, parteix de la premissa de que és ell qui té el coneixement, que els alumnes no en tenen cap i és ell l’encarregat de transmetre’ls-hi.
Des del meu punt de vista, aquesta postura és tremendament perillosa. Perillosa per lo fàcil que és viciar-se i acabar borratxo d’un mateix.
La temptació d’abusar del poder. El poder que dona el fet de que els alumnes hauran de ser avaluats per qui parla, i per tant, millor no contradir-lo.
Quantes vegades hem observat com des d’aquesta situació de poder, l’orador perd l’objectivitat, es despista i comença a explicar inacabables anècdotes personals que no interessen a ningú però que ningú s’atreveix a interrompre.
Així com a l’anterior article dèiem que sentir-se escoltat estimula la creativitat, aquí diríem el contrari, sentir-se obligat a escoltar estimula la passivitat, atrofia la capacitat creadora, esterilitza, fa per una banda que l’alumne perdi autoestima i per l’altre, que la guanyi el professor, però és clar, des de postures desiguals.
I l’objectiu de l’educació no hauria de ser el contrari? Que augmenti l’autoestima de qui suposadament és educat, que se senti més poderós i per tant autosuficient?
Paulo Freire ens deia “Es necesario desarrollar una pedagogía de la pregunta. Siempre estamos escuchando una pedagogía de la respuesta. Los profesores contestan a preguntas que los estudiantes no han hecho”
Aquest model clàssic el podem assimilar al que passa durant la escenificació d’una obra de teatre on es representa un monòleg:
L’actor, únic protagonista de l’acció, situat dalt l’escenari.
Els focus donant llum a l’actor.
El públic passivament receptor assegut a baix, sense llum i sense cap altre opció que escoltar. No pot aportar res, només deixar-se il·lustrar per la saviesa de l’actor, saviesa que a l’hora no és seva, no ha estat creada per ell, senzillament reprodueix el que un altre ha escrit….
Una estructura més sana seria:
Es despengen els focus i es col·loquen dalt de l’escenari apuntant al públic.
Es redistribueixen les cadires del públic formant una rotllana deixant un espai buit al mig que és just l’espai que il·luminen els focus.
L’actor passa a asseure’s amb el públic a la mateixa alçada.
S’assigna un moderador que des de l’ombra dona la paraula a qui vol aixecar-se i sortir al centre a dir o representar alguna cosa.
I entre tots construeixen l’obra de teatre. Cap persona és més important que l’altre. Fins i tot el moderador és conscient que està desenvolupant una tasca temporal que el proper dia li tocarà a un altre.
Si no hem estat educats per a participar, segurament una estructura així ens incomodaria, preferiríem anar al teatre clàssic.
La proposta és que creiem que és possible bascular cap a estructures d’aquest tipus, que pot semblar utopia, però com va escriure Jacques Delors “una utopia necessària.” (1)
Aprendre a dialogar en lloc d’empassar-nos monòlegs.
En tenim una estupenda mostra en l’actual concepte o espai web 2.0. Fins no fa massa, per exemple les noticies que sortien impreses en els diaris eren LA informació que circulava i els lectors només podien rebre-la sense aportar-hi res. Actualment, en les edicions digitals tots tenim l’oportunitat de dir-hi la nostra penjant un comentari a la noticia que immediatament el podran llegir la resta de lectors. O aquest mateix article penjat a aquest blog, si no hi estàs d’acord o vols matisar o afegir alguna cosa, ho pots fer introduint un comentari que quedarà igual de visible que el text principal i a més a més serà molt ben vingut. O pots fàcilment obrir el teu propi blog….
Ivan Illich deia de la tendència clàssica “La universidad moderna ha alienado su oportunidad de proporcionar sencillamente un marco para encuentros autónomos y anárquicos, orientados pero no planificados, entusiastas. En cambio, ha elegido convertirse en gerente de un proceso que fabrica los productos llamados investigación y docencia.” (2)
En general s’han definit tres models, paradigmes o estils de posicionar-se davant la vida. Caldria que tots ens plantegéssim regularment des de quin tendim a actuar majoritàriament:
El positivista
Defensa que la veritat és una, la tinc jo i te la transmeto. Molt proper als sistemes totalitaris.
L’hermenèutic
Tot és interpretable. No hi ha una única veritat. La realitat és com un llibre que jo llegeixo i en trec les meves conclusions.
El crític
Jo tinc el poder d’afectar sobre la realitat. M’informo des de diferents perspectives i actuo conscient de que la meva acció influeix sobre la realitat, aposto per un canvi social en el que jo tinc la meva a dir.
Obligar als alumnes a escoltar un discurs tancat sobre el que no poden ni opinar, s’emmarcaria dins el positivisme que naturalment porta al passiu conformisme social i a la negació de les potencialitats individuals, negació que per definició és insana.
Toni Olives
Febrer.2009
—————–
(1) Jacques Delors (1996) Educació: hi ha un tresor amagat a dins
(2) Iván Illich (1976) Hacia el fin de la era escolar
«Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás algún lector; cualquiera sabe escuchar. Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única. Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y toda su simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos negros y el otro en cuestión notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él. Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentían de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante y que él mismo no era más que uno entre millones, y que no importaba nada y que se podía sustituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a la pequeña Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre los hombres y que, por eso, era importante a su manera, para el mundo.
¡Así sabía escuchar Momo!
…. Otra vez, un chico le trajo su canario, que no quería cantar. Eso era una tarea mucho más difícil para Momo. Tuvo que estarse escuchándolo toda una semana hasta que por fin volvió a cantar y silbar.»
Michael Ende. Momo.
A aquesta capacitat d’escolta que ens regala Momo, dedicarem aquest treball. Conscients de la importància que té en els processos tan terapèutics com d’acompanyament.
A grans trets, les competències que calen per a dur a terme una òptima relació d’ajuda, ens venen definides per la llei dels tres sabers:
- Saber: Coneixement de conceptes i fets.
- Saber fer: Habilitats per a l’acció.
- Saber ser: Actituds davant la vida.
L’escolta activa, a primera vista formaria part del saber fer, però veurem que per a que sigui eficient ha d’anar acompanyada del saber i del saber ser.
Carl Rogers ens aporta una de les definicions orientada cap al no directivisme que resumeix la posició de respecte cap la potencialitat de l’ajudat, «Podríamos definir la relación de ayuda diciendo que es aquella en la que uno de los participantes intenta hacer surgir, de una o de ambas partes, una mejor apreciación y expresión de los recursos latentes del individuo y un uso más funcional de éstos.» (1)
Aquest intent de fer sorgir els «recursos latentes» ens recorda l’origen etimològic de la paraula educació, exducere, és a dir, fer brotar, confrontat a l’altre accepció educare, omplir. Sòcrates ho anomenava maièutica o art de les comares «La idea básica del método socrático de enseñanza consiste en que el maestro no inculca al alumno el conocimiento, pues rechaza que su mente sea un receptáculo o cajón vacío en el que se puedan introducir las distintas verdades; para Sócrates es el discípulo quien extrae de sí mismo el conocimiento. Este método es muy distinto al de los sofistas: los sofistas daban discursos y a partir de ellos esperaban que los discípulos aprendiesen; Sócrates, mediante el diálogo y un trato más individualizado con el discípulo, le ayudaba a alcanzar por sí mismo el saber. El arte de la mayéutica implica la teoría platónica de la reminiscencia pues al considerar al discípulo competente para encontrar dentro de sí la verdad debe suponer que el alma de aquél la ha debido conocer en algún momento antes de hacerse ignorante.» Que curiosament és la base del canvi d’estil didàctic proposat pel recent pla Bologna de reforma de l’ensenyament Universitari (1999).
I Dietrich ens ho diu d’aquesta manera «El ayudante, o quien pretende ayudar al otro, debe tener claro que deformaría su propia función si creyera que debe transmitir directamente al sujeto una serie de nuevas experiencias. Su tarea fundamental consiste en estimular, liberar y reorganizar las funciones de aprendizaje y los contenidos de la experiencia. Se trata de impulsar al sujeto, de remitirle a alternativas y posibilidades desatendidas. La ayuda sólo puede despertar la actividad del sujeto si éste es estimulado de un modo radical para la autoayuda y la autonomía y, de ese modo, puede realizar progresos en esta linea.» (2)
I el Doctor Bach, fa quasi un segle ja ens va deixar escrit referent a l’educació dels fills «La profesión de la paternidad es un servicio divino, y debería respetarse tanto, si no más, que cualquier otra tarea que tengamos que desempeñar. Como es una labor de sacrificio, hay que tener siempre presente que no hay que pedirle nada a cambio al niño, pues consiste sólo en dar, y solo dar, cariño, protección y guía hasta que el alma se haga cargo de la joven personalidad. Hay que enseñar desde el principio independencia, individualidad y libertad, y hay que animar al niño lo antes posible a que piense y obre por sí mismo. Todo control paterno debe quedar poco a poco reducido conforme se vaya desarrollando la capacidad de valerse por sí mismo, y, más adelante, ninguna imposición o falsa idea de deber filial debe obstaculizar los dictados del alma del niño.» (3)
Aquest caminar junts durant una part del trajecte, oferint-li la ma a la persona ajudada, sense oblidar l’objectiu de que el camí, finalment, l’ha de caminar i saber caminar sola.
Carl Rogers ens diu referent a les actituds necessàries en aquest procés d’acompanyament «Los estudios con diversos clientes muestran que, cuando el psicoterapeuta cumple estas tres condiciones (autenticidad, aceptación incondicional i comprensión empática), y el cliente las percibe en alguna medida, se logra el movimiento terapéutico: el cliente comienza a cambiar de modo doloroso, pero preciso, y tanto él como su terapeuta consideran que ha alcanzado un resultado exitoso. Nuestros estudios parecen indicar que son estas actitudes, y no los conocimientos técnicos o la habilidad del terapeuta, los principales factores del cambio terapéutico… Como terapeutas, adoptamos ciertas actitudes sin consultar antes al cliente. Hemos descubierto que la eficacia del terapeuta aumenta si: a) es auténtico, integrado y real en la relación; b) acepta al cliente como persona independiente e individual y admite cada uno de sus aspectos fluctuantes a medida que éste los expresa; y c) su comprensión sensible y empática le permite ver el mundo a través de los ojos del cliente».
Segons si predomina una actitud directiva o facilitadora i si se centra més en la persona o en el problema, es donen els següents estils en la relació d’ajuda:
Estil autoritari: Qui ajuda es centra en el problema de l’ajudat i li vol ajudar a resoldre’l de manera directiva. La persona ajudada és considerada com una simple executora del pla que té molt clar l’ajudador.
Estil democràtic - cooperatiu: Es centra també en el problema de l’ajudat, però l’actitud és facilitadora, tendeix a implicar a la persona ajudada en la solució del problema.
Estil paternalista: Es centra en la persona ajudada però la seva forma d’intervenir és directiva. Pot tenir tendència a considerar que l’altre està sota la seva protecció, assumint-ne la responsabilitat.
Estil empàtic - participatiu: Qui ajuda es centra en la persona i l’actitud és facilitadora. S’interessa en que la persona ajudada prengui consciència i aprofundeixi en l’autoconeixement.
Estil holístic: Es tenen en compte les diferents dimensions de la persona amb la consciència de que estan inter-relacionades. «De todos es sabido cómo influye la dimensión emotiva en el sistema inmunitario; cómo inciden los valores personales en el cuidado de la propia salud y en la de los demás y en el modo de afrontar las crisis; como influye el tejido de relaciones sociales en la capacidad de resolver o vivir de manera sana las situaciones de dificultad. … El ayudante, por su parte, se enfrenta también al reto de considerarse a sí mismo en sentido global, integrando todas las dimensiones de su persona. Se podría decir, que en la medida en que ésta sea una persona integrada, estará más o menos adiestrada en considerar al ayudado en sentido global» (4)
- Dimensió corporal: Que inclou a més del cos físic, el llenguatge verbal i no verbal.
- Dimensió intel·lectual: Capacitat de comprendre’s a si mateix i al món en que vivim.
- Dimensió emocional: L’experiència de sentiments i emocions. Que han de ser identificats i compresos.
- Dimensió social: Les relacions amb les altres persones.
- Dimensió espiritual: Conjunt de valors de la persona incloent especialment la resposta que la mateixa persona dona al sentit últim de les experiències o de la vida.
«En el fondo, se trata de un camino de crecimiento y maduración personal que el ayudante debe hacer para poder acompañar al otro centrándose en su persona y no en su problema, o en el impacto de éste en una sola dimensión de su ser. Es pues, un requisito para ser instrumento de la acción sanadora el atender al hombre entero. El ayudante podrá aprender a leer el documento humano en su profundidad, dentro de su sufrimiento concreto, como un documento humano viviente, como documento primario para comprender la naturaleza humana. … El objetivo de la consideración global de la persona es ayudar a sostenerla en los momentos de crisis, ayudarla a salir del estado de angustia, a vivir ésta clave de relación, o a superar la culpa, el aislamiento, la alienación, para conducirla a su propia realización en el máximo de potencialidades de cada una de sus dimensiones.»(5)
L’eina bàsica per a comprendre a l’altre és l’escolta. Brusco compara el fet d’escoltar amb el d’acaronar «La escucha es ciertamente una de las formas más eficaces de respeto. Su importancia es subrayada por cualquier escuela psicológica (…), además de por la común reacción de la gente. Piedra angular sobre la que se basan todas las respuestas generadoras de ayuda, la escucha es una de las “caricias positivas” más apreciadas por la gente. En efecto, cuando uno se siente escuchado tiene la cálida percepción de tener valor a los ojos del interlocutor»(6)
I com s’escolta activament?
El filòsof presocràtic Zenón de Elea, ja en el segle IV A.C. aprofitava la morfologia humana per a recordar-nos que una sola llengua i dues orelles és per a que escoltem el doble del que parlem …. I més que escoltar, s’ha de prestar atenció amb tot el cos, la mirada, els gestos, petits monosíl·labs que li recordin a la persona escoltada que l’estem seguint … «La mirada está en estrecha relación con los sentimientos. Con ella se puede destruir a una persona o se la puede ayudar a construir; se puede hacer enfermar a una persona o se la puede curar, dándole serenidad y confortándola con confianza; se puede expresar odio y amor, se puede decir todo y no decir nada. … Se escucha haciendo silencio dentro de sí, evitando todo juicio sobre el otro y sobre lo que dice, evitando dejarse llevar por los prejuicios, liberándose de la obsesión por uno mismo y haciendo espacio al otro …» (7)
Per què l’escolta sana?
«El que escucha con el corazón se convierte en instrumento de curación, porque da espacio a los otros para abrirse con creciente confianza y libertad y les permite sentirse comprendidos y afirmados. Ayudar a curarse no significa sólo suministrar fármacos…. la palabra de una persona que se hace amiga es medicina… el Diccionario terminológico de ciencias médicas define terapia o terapéutica como “parte de la medicina que se ocupa del tratamiento de los medios propios para este fin” y tratamiento como “conjunto de medios de toda clase que se ponen en práctica para la curación o alivio de las enfermedades” … en muchas ocasiones, el calor humano manifestado mediante la atención y la escucha es la única medicina que necesita alguien para curar o para morir en paz.» (8)
Toni Olives
Desembre.2008
———-
(1) ROGERS, C. (1972). El proceso de convertirse en persona. (Pàg. 46)
(2) DIETRICH, G. (1986). Psicología general del counseling. (Pàg. 14)
(3) BACH, E. The Essential Writings of Dr. Edward Bach. The Twelve Healers and Heal Thyself. (Pàg. 64)
(4) BERMEJO, J.C. Apuntes de relación de ayuda. (Pàg. 20)
(5) BERMEJO, J.C. Apuntes de relación de ayuda. (Pàg. 23)
(6) BRUSCO, A. Saber escuchar. (Pàg. 177)
(7) BERMEJO, J.C. Apuntes de relación de ayuda. (Pàg. 39)
(8) BERMEJO, J.C. Apuntes de relación de ayuda. (Pàg. 40)
“Au! Vinga amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda fer la vida teva”
Lluís Llach (1984). Tinc un clavell per tu.
La societat quan es comporta com un adolescent que no gosa créixer per no perdre privilegis, que no sap qui és, que no s’atreveix a autodeterminar-se, s’ubica dins l’enneatipus VI insà (1).
En l’entorn de l’Educació Social, quan parlem d’adolescents en risc, en realitat ho podríem fer extensiu a la majoria dels adolescents actuals i de rebot a la majoria de la societat.
Quins són els pecats que cometen els adolescents ? (Cometen o cometem …..)
Podem començar per la por al canvi. La por al desconegut. La por a reconèixer la teva pròpia valentia que fa que t’acomodis amb el que ja coneixes i no t’atreveixis a explorar nous horitzons que et comportarien nous aprenentatges i facilitarien el teu natural procés de maduració.
Auto-segrestat per aquesta por al canvi, pots inclinar-te cap a reforçar vincles insans que de forma natural haurien de ser tallats per a permetre la teva evolució, com per exemple sentir-te més còmode amb els teus pares que amb la teva parella o amb tu mateix.
Pots desenvolupar por a escoltar-te, a la teva essència, ja que si ho fessis sabries que has d’actuar deixant anar el conegut per a endinsar-te, abandonar-te al desconegut.
I actuant així et sotmets al teu propi ego, permetent que aquest creixi i ofusqui cada cop més a la consciència.
Evites ser responsable de la teva vida, no en vols agafar les regnes i t’abandones a la comoditat de fer el que et diuen per por a pagar les conseqüències.
Et prostitueixes per por a viure la teva llibertat. T’espanta el possible rebuig social. Què passaria si et mostressis tal com ets? Quantes vegades penses una cosa, en sents un altre i en acabes fent-ne un altre totalment diferent? (2)
Tens por a deixar anar la teva pròpia rebeldia, t’és més còmode culpar als altres de la teva apatia.
I tot plegat fa que no et permetis florir, donar els teus propis fruits, aprendre dels teus propis errors i per tant sentir-te feliç.
I sense oblidar mai el respecte per l’altre, amb qui no t’has de comparar per a evitar la temptació de posar-t’hi per sota o per sobre, per a treure el millor de tu mateix, et diria, atreveix-te i “Puja a la barca, amb el teu bagatge i recorda fer la vida teva” .
Toni Olives
Nov.2008
———
(1) Aquest text fa referència al capítol IV del llibre de Claudio Naranjo El Eneagrama de la sociedad. Males del mundo, males del Alma. Ed. Temas de hoy. Madrid, 1995
(2) Fragment de l’article “Patir per aprendre?” de http://toniolives.com/blog/?p=50
I continuant amb el tema de l’educació, felicitat i possibilitats de transformar la societat, recordem que NEILL ja apuntava cap els perills del no tenir cura de la felicitat de les persones,
«El único cuidado que habría necesidad practicar en la escuela es la cura de la infelicidad. El niño difícil es el niño infeliz. Está en guerra consigo mismo, y por tanto está en guerra con el mundo.
El adulto difícil va en la misma barca. Ningún hombre feliz no ha perturbado nunca una reunión, ni ha predicado la guerra, ni ha linchado ningún negro. Nunca ninguna mujer feliz no ha tratado a regaños el marido o los hijos. Nunca ningún hombre feliz no ha cometido un asesinato o un robo. Nunca ningún patrón feliz no ha aterrorizado sus empleados.
Todos los crímenes, todos los odios, todas las guerras, se pueden reducir a una sola palabra: infelicidad. La intención de este libro es de hacer ver como nace la infelicidad, como arruina las vidas humanas y como se pueden subir los niños de manera que la mayor parte de esta infelicidad no llegue a nacer nunca.» (1)
Altres cites de NEILL:
“The function of a child is to live his own life –not the life that his anxious parents think he should live, nor a life according to the purpose of the educator who thinks he knows best.” (La funció d’un infant les viure la seva pròpia vida –no la vida que els seus pares angoixats pensen que ha de viure ni una vida d’acord amb els propòsits de l’educador que pensa que en sap més).
“I would rather Summerhill produced a happy street sweeper than a neurotic prime minister” (Més m’estimo que Summerhill doni un escombriaire feliç que un primer ministre neuròtic).
http://www.summerhillschool.co.uk/
(1) NEILL, Alexander S. Summerhill, Barcelona: Eumo, 1986. (pàgs 3-4, 7)
Comentaris sobre el llibre d’Erich Fromm “Tenir o ésser” (1976) (1)
“La Via del fer és l’ésser” (Lao-tse)
“Seria adient que la gent considerés, no tant el que han de fer, sinó el que són.” (Mestre Eckart)
“Menys un és, i menys expressa la pròpia vida; més hom té i més alienada és la pròpia vida” (Karl Marx)
Abans d’entrar en detall, just un breu comentari sobre la data en que es va escriure el llibre. Fa trenta anys, i avui en dia no tan sols no ha caducat aquest punt de vista, sinó que sembla més vigent que mai i més avalat per la realitat de la societat occidental actual.
De l’introducció: “La Gran Promesa, el seu falliment i noves alternatives”
L’Autor defineix la Gran Promesa com el somni de progrés il·limitat; somni de domini absolut sobre la natura, abundància infinita de bens materials, llibertat personal sense límits i felicitat per a tothom.
Aquestes van ser les bases sobre les que es fonamentà l’esperança i la fe de les generacions nascudes des de l’inici de l’era industrial.
“És innegable que l’era industrial no ha reeixit a acomplir la Gran Promesa ….:”
“El somni de ser amos absoluts de les nostres existències ha finit quan començarem a obrir els ulls i a parar esment que tots hem esdevingut uns engranatges de la màquina burocràtica, i que els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres gustos són manipulats pels governs, pels mitjans de comunicació de massa i per la industria controlats pels uns i per a l’altra.” És a dir, que ens manipulen per interessos purament mercantils.
“El progrés econòmic ha romàs limitat als països rics, i l’abisme entre nacions riques i nacions pobres s’ha ampliat més que mai” . No ens ho confirmen, per exemple, els agosarats “espaldas mojadas” de les pateres ?
“El progrés tècnic mateix ha creat perills ecològics i els riscos de conflictes nuclears, ….. que poden posar fi a tota la civilització i tal volta també a tota la vida.”. Hi ha hagut un procés de desarmament nuclear, però l’estat d’alerta segueix tant pel terrorisme com pel canvi climàtic com per exemple les invasions gratuïtes de països com l’Irak per part de potències dominants poc assenyades i fortament interessades …..
Al 1952, Albert Schweitzer, al rebre el Nobel de la pau va dir: “…. l’home ha esdevingut un superhome …. però el superhome amb el seu poder sobrehumà no ha pervingut al nivell d’una racionalitat sobrehumana. Com més creix el seu poder, vet aquí que ell esdevé més i més un pobre home …”
Per què no s’ha complert la Gran Promesa ?
Precisament pels seus dos principis bàsics:
1- “Que l’objectiu de la vida sigui la felicitat, val a dir el màxim plaer, entès com a satisfacció de qualsevol desig o necessitat subjectiva que una persona pugui tenir (hedonisme radical)”
2- “Que l’egotisme, l’egoisme i l’avidesa que el sistema no pot prescindir de generar per tal de poder funcionar, menen a l’harmonia i a la pau” . Edgar MORIN (1999) en la seva obra, els set coneixements necessaris per a l’educació del futur, també en fa referència a la pag. 35 “L’egocentrisme cultiva la self-deception …”
“… Durant tot el curs de la història, els rics han practicat l’hedonisme radical …. tractaven de donar un sentit a la pròpia existència, cercant-lo en el plaer sense restriccions … Però no fou mai la teoria del viure bé, tal com troba expressió en l’ensenyament dels Mestres de vida de Xina, d’India, de l’Orient Pròxim ni d’Europa, amb una única excepció anterior al segle XVII el filòsof grec Aristip (S. IV a.c.), el qual afirmava que gaudir un màxim de plaers físics constitueix l’objectiu de la vida, i que la felicitat és la suma total dels plaers que hom ha gaudit ….. Aristip únic hedonista vertader del món antic ….”
“… Cap dels grans Mestres ensenyà que l’exigència efectiva d’un desig constitueix una norma ètica. Llur interès s’adreçava a la manera òptima de ‘viure bé’ per a la humanitat…distinció entre aquelles necessitats (desigs) que s’adverteixen tan sols subjectivament, i la satisfacció de les quals comporta un plaer momentani i aquelles altres necessitats que romanen arrelades a la natura humana, i la satisfacció de les quals implica un desenvolupament de l’Home i produeix l’eudaimonia, és a dir, justament ‘el viure bé’ …”
“… La teoria segons la qual l’objecte de la vida seria l’acompliment de tot desig humà, va ser plenament proclamada, per primera vegada després d’Aristip, pels filòsofs dels segles XVII i XVIII …. transformació que s’esdevingué en el periode en que la classe mitjana es va alliberar, no solament de les seves manilles polítiques, sinó també de tots els lligams d’amor i de solidaritat ….” .
“… La Mettrie arriba a recomanar l’ús de drogues perquè donen, almenys la il·lusió de felicitat …. aquelles que havien estat praxis no filosòfiques dels aristòcrates van esdevenir la praxi i la teoria de la burgesia”.
A partir del segle XVIII s’elaboraren moltes teories ètiques, algunes es basaven en l’hedonisme discret, com l’utilitarisme, però també es van desenvolupar sistemes clarament antihedonístics com Kant, Marx i altres. Tot i així, en l’actualitat, especialment des del final de la primera guerra mundial, s’ha retornat a la teoria i pràctica de l’hedonisme radical.
“… Es dona una contradicció entre l’acceptació d’una ètica de treball obsessiu i l’ideal del lleure més total durant la resta de la jornada i de les vacances …. Polaritats que corresponen a una necessitat econòmica: el capitalisme del segle XX que es basa en el consum màxim dels béns i dels serveis produïts, igualment com en el treball de grup rutinari”. La mateixa ideia l’expressa MAX-NEEF de la següent forma “Lo que está culturalmente determinado no son las necesidades humanas fundamentales, sino los satisfactores de esas necesidades…” (2).
“… Consideracions teòriques demostren que l’hedonisme radical no pot menar a la felicitat, tenint en compte la natura humana …. Les dades observables comproven amb tota evidència que la nostra modalitat de ‘encalçament de la felicitat’ no te com a conseqüència el viure bé. La nostra és una societat composta per individus notòriament infeliços: aïllats, ansiosos, víctimes d’estats depressius i d’impulsos destructius, incapaços d’independència, en una paraula, éssers humans ben contents de matar el temps que tant aferrissadament cerquen d’estalviar”.
“… Per primera vegada en la història, la satisfacció de l’impuls de plaer, lluny de constituir solament un privilegi d’una minoria, és possible per a més de la meitat de la població. Ara bé, en els països industrialitzats l’experiment ha donat ja una resposta negativa ….”
“… El segon pressupòsit psicològic de l’era industrial, o sigui que l’encalçament de l’egoisme individual meni a l’harmonia i a la pau, així com a l’augment del benestar de tots i cadascú, es revela igualment erroni ….. ser egoista és quelcom que es refereix no tan sols al meu comportament, sinó també al meu caràcter; el seu significat és: ho vull tot per a mi mateix; que és el posseir, no el compartir, allò que em dóna plaer; que no puc prescindir de mostrar-me àvid, perquè el meu fi és tenir, i jo soc més com més tinc; cal que senti antagonisme envers tots els altres: els meus clients que vull ensarronar, els meus concorrents que vull destruir, els meus treballadors que vull explotar. No puc restar mai satisfet, perquè els meus desig no tenen mai fi; he de sentir cobejança per aquells que tenen més que no pas jo, i ésser temorenc d’aquells que tenen menys. D’altra banda, tots aquests sentiments cal que els reprimeixi si vull aparèixer (als ulls dels altres com dels meus) com aquell home somrient, racional, sincer, gentil que tothom fingeix d’ésser”.
“… Mentre tothom aspiri a tenir més, hi hauran formacions de classes, s’esdevindran lluites de classe i, en termes globals, guerres internacionals. Avidesa i pau s’exclouen recíprocament.”
“… hedonisme radical i egotisme il·limitat no s’haurien pogut imposar com a principis conductors del comportament econòmic, sense una mutació dràstica que es verificà al segle XVIII. En la societat medieval, i així mateix, en moltes altres societats altament desenvolupades o primitives, el comportament econòmic es determinava per principis ètics …” El concepte actual de construccionisme, la pràctica social va construint la realitat.
“… El desenvolupament del sistema econòmic esmentat no fou determinat més per la pregunta: ‘què és bo per l’Home?’ sinó per aquesta altra pregunta: ‘què es bo per el desenvolupament del sistema?’ ….
Un altre mostra del construccionisme: “… les societats, en les quals no existissin l’egotisme, l’egoisme i l’avidesa, es consideraven ‘primitives’, i llurs membres ‘infantils’ ….
“ …hem tractat de resoldre el nostre problema existencial renunciant a la visió messiànica de l’harmonia entre humanitat i natura, hem sotmès aquesta i l’hem transformada i adaptada als nostres fins, i a la llarga la subjecció ha esdevingut cada vegada més equivalent a la destrucció …” . La nostra coneguda manca d’humilitat envers la natura.
“… els trets característics del nostre sistema socioeconòmic, és a dir que la nostra manera de viure, són patògens i acaben per produir una personalitat malalta i, per aquest motiu, una societat malalta. No manca però, també un altre argument que es fonamenta en un punt de vista, tanmateix ben divers, a favor de profundes transformacions psicológiques en l’Home, com una alternativa a la catàstrofe econòmica i ecològica ….”. De la mateixa manera que es va construir un altre societat a partir del segle XVII, se’n pot començar a construir una altra de nova ara, si volem …..
MAX-NEEF, al seu article també recull el concepte de societat malalta i necessitada transformació.
“… Mesarovic i Pestel conclouen que només unes mutacions dràstiques, de caràcter econòmic i tecnològic i a nivell global, poden ‘evitar una catàstrofe de grans proporcions i finalment global’ … ‘quan es verifiquin mutacions d’ordre fonamental en els valors i en l’actitud de l’home, com per exemple una nova ètica i una nova relació amb la natura’ …. una nova societat és possible tan sols si, contemporàniament al seu desenvolupament, es verifica també el d’un nou ésser humà …” . E. MORIN P.13 “Un progrés bàsic per al segle XXI seria que els homes i les dones deixessin de ser joguines inconscients …”
“ … Dissortadament, les dues comunicacions …. ometen completament tots els factors polítics i socials, en absència dels quals no és possible d’elaborar cap programa realista …”
“… aquelles persones investides de la responsabilitat de l’administració pública no mouen pràcticament un dit, i tots aquells que han encomanat el propi destí a llurs mans continuen, per la seva banda, no fent res …”
“… com s’explica que el més fort de entre tots els instints, el de la supervivència, sembla que hagi cessat d’estimular-nos ? …”
“… un altre explicació és que l’egoisme generat pel sistema, indueix als líders a valorar més l’èxit personal que no pas la responsabilitat social ….”
“… un altre explicació és el fet de que les mutacions de la manera de viure necessàries són d’una tal importància, que indueixen la gent a preferir una catàstrofe futura als sacrificis inmediats ….”
“… en realitat, fins que els problemes de la reconstrucció social no prendran, almenys en part, el lloc del interès per la ciència i per la tècnica que ocupen actualment les millors ments, la fantasia humana no restarà en condicions de donar forma a noves alternatives realistes ….”. Propostes actuals sobre com afrontar la incertesa i el necessari retorn a la vinculació social.
Primera part: Com comprendre la diferencia entre tenir i ésser.
Segons l’actual sistema socioeconòmic, sembla ser que si no tenim res, no som res.
“… Marx afirmava que caldria qu ens proposéssim com a meta la d’ésser molt, no ja de tenir molt.”
Cal diferenciar les dues modalitats “… tenir i ésser són dues modalitats fonamentals de l’experiència, el vigor respectiu de les quals determina les diferències entre els caràcters dels individus i els diversos tipus de caràcter social …..”
“… des del moment en que la societat en la qual vivim es dedica a l’adquisició de propietats i al guany, ens escau ben rarament de trobar-hi manifestacions de la modalitat existencial de l’ésser ….”
“… estudiants que facin pròpia la modalitat existencial del tenir, assistiran a una lliçó, tot escoltant les paraules del professor, i n’aferraran l’estructura lògica i el significat, mentre transcriuran, tan bé com puguin, cada paraula en llur quadern d’apunts, amb vista a aprendre de memòria les anotacions i d’aquesta manera passar l’examen. Però el contingut no esdevé part de llur personal sistema de pensament …. no hi han de produir ni crear quelcom nou …” . SAVATER P.15: ”¿ No se limitaran en el mejor de los casos a memorizar unas cuantas fórmulas pedantes que luego reperitan como papagayos ?” (3)
“… aquells estudiants que fan pròpia la modalitat de relació amb el món centrada en l’ésser …. no aniran a les lliçons a guisa de tabulae rasae; han reflexionat ja precedentment entorn a les problemàtiques que les lliçons encararan, i tenen en l’esperit un cert nombre de preguntes i de problemes personals. S’han ocupat de la matèria i aquesta els interessa. En lloc d’ésser receptacles passius de paraules i idees, escolten, senten i fet d’una gran importància, reben i responen d’una manera activa, productiva. Les coses que escolten estimulen el processos autònoms d’elaboració mental ….” SAVATER P.25: ” Una cosa es saber después de haber pensado y discutido, otro muy distinta es adoptar los saberes que nadie discute para no tener que pensar.”
“ … es pot tenir amor ? … estimar és una activitat productiva que implica l’ocupar-se de l’altre … donar vida, augmentar la vitalitat de l’altre …”
“… quan hom viu l’amor segons la modalitat del tenir, implica limitació, captivitat o bé control de l’objecte que s’ ‘estima’ . Es redueix a un escanyament, … “
“…un dels temes centrals de l’Antic Testament és: Abandona el que tens; allibera’t de tots els grillons; sigues !”
L’actual necessitat de la dimensió metafísica, espiritual de la persona, tindria a veure amb la modalitat existencial de l’ésser.
Segona part: Diferències fonamentals entre les dues modalitats existencials
Quina és la modalitat del tenir ?
Adquirir, posseir i realitzar un profit constitueixen les bases de la societat industrial.
“… el cotxe no constitueix un objecte concret al qual el propietari s’hagi aficionat, sinó un símbol de rang social, una extensió de poder, un suport del jo; comprant un cotxe, el seu propietari ha adquirit, en realitat, un fragment del propi jo ….”
“… la modalitat existencial del tenir, deriva de la naturalesa de la propietat privada …. tot el que compta és la meva adquisició de propietat i el meu dret il·limitat a conservar tot el que he comprat …. no requereix cap esforç ulterior, per part meva, amb vista a fer-ne un us productiu … Buda ho definí com avidesa, les religions jueves i cristiana com a cobdícia; aquesta modalitat transforma cada individu i cada cosa en quelcom mort i subjecte al poder d’altri ….”.
“… sembla que tingui alguna cosa, però en realitat no tinc res, perquè el meu tenir, el meu posseir, el meu controlar un objecte, no és més que un moment transitori en el procés vital …..”
“… La modalitat de l’existència segons el tenir no s’estableix per un procés vivent, productiu, entre objecte i subjecte; converteix en coses, ja sia el subjecte com l’objecte. La relació és de mort, no de vida.”
Quina és la modalitat de l’ésser ?
“… El tenir es refereix a coses, i les coses són fixes i descriptibles. L’ésser es refereix a l’experiència, i l’experiència humana és en principi indescriptible. El que és completament descriptible és la nostra persona, val a dir la màscara que tots nosaltres portem, el jo que presentem, perquè aquesta persona és en si mateixa una cosa …”
“… la meva entitat, la qual és única com ho son les meves empremtes digitals, no pot ser mai plenament compresa, ni tan sols de forma aproximativa, perquè no es troben dos ésser humans idèntics …” Actual definició de ecologia de l’acció. Sistemes complexes vs sistemes lineals …
“… ésser actiu … significa renovar-se, créixer, expandir-se, estimar, transcendir la presó del propi jo isolat, interessar-se, ‘parar esment’, donar ….cap d’aquestes experiències, però, no pot expressar-se en paraules …. ”.
“… la passivitat exclou l’ésser.”
Altres aspectes del tenir i l’ésser:
Seguretat i inseguretat. Tenir ens dona sensació de seguretat
“… No tirar endavant, restar on som, no progressar, en altres paraules, acontentar-nos amb el que tenim, és molt temptador, perquè coneixem allò que tenim; a això podem aferrar-nos i ens dóna un sentit de seguretat. Temem i, per consegüent, evitem afrontar el desconegut, l’incert; perquè si el pas pot no aparèixer arriscat després que l’hem fet, abans de fer-lo els nous aspectes que es perfilen més enllà del pas inicial apareixen imprevisibles, perillosos, i , per tant, font de por. Només allò que és vell, comprovat, és segur; o, almenys, ho sembla. Cada pas nou comporta perill d’un falliment, i és en aquest punt que cal recercar un dels motius pels quals la gent te tanta por a la llibertat …”
“… Si jo sóc el que tinc i si el que tinc és perdut, qui llavors sóc jo ? …”
“ … l’experiència de l’estimar, de la simpatia, del gaudi d’alguna cosa sense desitjar de tenir-la …. no és fàcil per l’home occidental modern experimentar la fruïció separada del tenir … “
Tercera part: L’home nou i la nova societat
Religió, caràcter i societat
‘… Una nova societat, pot néixer només a condició que una mutació profunda es verifiqui en el cor humà….”
“… Defineixo caràcter social com la fusió de l’esfera psíquica individual i la de l’estructura socioeconòmica … l’estructura socioeconòmica d’una societat afaiçona el caràcter social dels seus membres de tal manera que aquest desitgen fer el que han de fer. D’altra banda, el caràcter social influencia l’estructura socioeconòmica …” o per cimentar-la o per dinamitar-la …..
“… el caràcter social també ha de satisfer les necessitats religioses implícites en tot ser humà. M’explico: el terme ‘religió’ com és usat per mi ací, no es refereix necessàriament a una concepció de Déu o a ídols, i ni tan sols a un sistema entès com a religió, sinó a qualsevol sistema de pensament i acció compartit per un grup que ofereix a un individu un mitjà d’orientació i un objecte de devoció. …”
“… la gent pot ésser conscient que el propi sistema és religiós, divers d’aquells que pertanyen a l’àmbit profà, semblantment com considerar-se sense religió, i interpretar la pròpia devoció a certes metes presumptament profanes, com poder, diner, èxit, o com per res més que una preocupació devers allò que és pràctic i avantatjós. …”
“… El problema no és formulable amb la pregunta: religió o no ? sinó només en aquest termes: quin tipus de religió ? …”
“… la nostra actitud religiosa es pot considerar un aspecte de la nostra estructura del caràcter, per tal com nosaltres som allò pel qual experimentem devoció, que al seu torn constitueix la causa del nostre comportament. No obstant això, ocorre sovint que els individus no siguin conscients del tot dels veritables objectes de llur devoció personal i bescanviïn llur creences ‘oficials’ per llur religió efectiva, encara que secreta. Així, per exemple, si una persona adora el poder mentre que professa una religió d’amor, la seva religió secreta és el poder i, en canvi, la seva anomenada religió oficial, per exemple, el cristianisme, no és més que una ideologia ….”
“… L’economista E.F. Schumacher, demostra, en el seu llibre Small is Beautiful, com els nostres falliments són els resultats dels nostres èxits, i com les nostres tècniques han de subordinar-se a les nostres efectives necessitats humanes. ‘L’economia entesa com el contingut de l’existència constitueix una malaltia mortal’ …. “. MAX NEEF també te un concepte similar de les necessitats.
Les condicions de la transformació i les característiques de l’home nou:
“1: Que hom sigui conscient de l’estat d’infelicitat en que ens trobem”.
“2: Que se’n reconegui l’origen del malestar”
“3: Que s’admeti que existeix un camí per a anar superant el malestar”
“4: Que agafi aquest camí tot canviant la pràctica de vida actual.”
“… la funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou, l’estructura de caràcter del qual tingui les qualitats següents:
- “Disponibilitat a renunciar a totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.”
- “Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe en el que un és, en la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions.”
- “Acceptació del fet que ningú i res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida, però que aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició de la plena activitat consagrada a la coparticipació i a l’interés per als altres …”
- “Ésser realment presents en el lloc en què ens trobem.”
- “La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar.”
- “Amor i respecte per la vida en totes les manifestacions, amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el que és mort, sinó la vida i tot allò que li pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.”
- “Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, condícia, odi i il·lusions. “
- “Viure sense adorar ídols i sense il·lusions, perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions. “
- “Desenvolupament de la pròpia capacitat d’estimar, ultra de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a sentimentalismes.”
- “Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.”
- “Fer del ple creixement de si mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.”
- “Adonar-se que, per tal d’assolir la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.”
- “Ésser conscient, a més, que un creixement no és sa si no s’esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems reconèixer l’estructura entesa com a un atribut de la vida, i ‘l’ordre’ entès com un atribut de la no vida, de tot el que és mort.”
- “Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats concretes, com un mitjà per a superar circumstàncies intolerables.”
- “No enganyar als altres, però tampoc no deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser definit innocent, no ingenu.”
- “Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es te noció, sinó també del que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no coneix“.
- “Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, se sotmetre-la, explotar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de col·laborar-hi”.
- “Fer pròpia una llibertat que no sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot entenent amb això no pas un munió de desigs i d’avideses de possessió, sinó una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.”
- “Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries de falliment del propòsit de créixer”.
- “Adonar-se que només pocs individus han assolit la perfecció pel que fa a totes aquestes qualitats, renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a ‘assolir l’objectiu’, amb el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra versió del tenir.”
- “Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer, puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és una font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no, assolir té escasses possibilitats de desenvolupar-se”.
Edgar MORIN P.27 diu al respecte: “Hem d’inscriure en nosaltres mateixos: Consciència antropològica, consciència ecològica, consciència cívica terrestre, consciència espiritual de l’humana condició ….” I a tot el capítol 7 parla també d’una nova ètica del gènere humà.
Toni Olives
Octubre.2007
(1) FROMM, E. (1976). To have or to be?.
(2) MAX-NEEF, M.; ELIZALDE, A.; HOPENHAYN, M. (1998). “Desarrollo y necesidades humanas” A: Desarrollo a escala humana. Barcelona. Icaria.
(3) SAVATER, F. (1999): Las preguntas de la vida. Barcelona. Ariel.
Sobre la pregunta de si és necessari patir per aprendre, jo diria que, fent referència a les paraules de l’Anna Forés en el seu llibre (1) on recalca que som únics i cadascú de nosaltres tenim les nostres pròpies potencialitats, aquestes potencialitats ens marquen un camí a recórrer també únic per a cadascú, i que, quan ens desviem d’aquest camí, comencem a patir.
Dit amb altres paraules, patim quan volem ser el que no som.
Aquest patiment el podem maleir (i encara patir més) o bé el podem agafar com una alarma que ens avisa de que ens hem desviat o ens estem desviant del nostre caminet particular.
O, vist des de l’altre costat, com més propers estem al nostre caminet, més feliços ens sentim.
Ara, això sí, caminar feliços pel nostre caminet, no vol dir que no impliqui esforç. Però esforç de bon grat, de bon rotllet ….
Per a imaginar-nos un exemple, podem pensar en aquell nen que ha nascut per a ser artista escultor i per la raó que sigui, acaba, forçat per les circumstàncies, matriculat a una carrera de marketing internacional.
És fàcil imaginar-lo brillant i aprenent amb facilitat l’art de l’escultura i en canvi fosc i patint intentant aprendre les lleis del mercat borsari ….
La clau és el coratge per a atrevir-nos a ser fidels a nosaltres mateixos.
A “L’illa dels 5 fars” (2), el protagonista, quan és al Cap de Cavalleria, se n’adona de l’importància que sigui coherent el que dius amb el que sents. Aquí hi afegiríem la conveniència de que sigui coherent el que dius, amb el que sents i amb el que ets.
Tornant al jove nascut per ser escultor, creieu que ens arribaria igual el seu missatge quan ell ens parlés sobre les seves escultures que quan ens parlés de les stock options d’una multinacional ?
Per tant és un tema cabdal saber (o intentar-ho al menys) qui som per després actuar en conseqüència.
Si sabem qui som, identifiquem el que sentim i actuem en conseqüència, estarem alineats amb nosaltres mateixos i l’aprenentatge serà fàcil, fructífer i ens sentirem a gust.
I per a acostar-nos al qui som, ens cal conèixer la nostra maquinària, els nostres propis serveis d’intel·ligència.
Si ens observem atentament, veurem que sovint estem sentint una cosa, pensant una altra i fent-ne una altra de totalment diferent.
Com és possible que no quadri el que sentim amb el que acabem fent ?
Com és possible que pensem “no vull enfadar-me o no vull estar trist” i acabem enfadats o tristos “en contra de la nostra voluntat” ?
Com és possible que em posi jo vermell quan em mira la persona que secretament m’agrada i jo no vull que es noti i en canvi tothom se n’adona ?
Com és possible que en algun moment jo desitgi deixar de pensar sobre un determinat tema i no hi hagi manera, i ella (la ment, la “meva” ment) segueixi per lliure ?
I encara un poc més complicat; si “jo” no vull pensar, qui és el que pensa en contra de la “meva” voluntat ?
La cosa és que sembla que no ens dominem tant com ens pensem. No ens coneixem. O no hem estat prou educats o no ens han ensenyat a autoeducar-nos.
Això no és del tot cert, naturalment. Sí hem rebut educació, però educació bàsicament enfocada als processos cognitius/intel·lectuals de la ment (PIAGET). Molt útils per a moltes coses, però ens hauria calgut rebre paral·lelament i com a mínim amb el mateix nivell d’importància educació sobre nosaltres mateixos (SOCRATES, “coneix-te a tu mateix”), les nostres emocions, els nostres instints (FREUD), les nostres necessitats de desenvolupament social (ERIKSON), l’importància de tenir models vàlids a qui imitar (BANDURA) etc.
Per exemple reconèixer i desenvolupar la nostra intel·ligència emocional (GOLEMAN)
I quan diem intel·ligència emocional, sabem en què es diferencia aquesta de la intel·ligència intel·lectual ?
GURDJIEFF ho va resumir amb el següent esquema que recull els tres centres d’intel·ligència ben diferenciats de la nostra “màquina”:
Cadascun dels tres centres té intel·ligència pròpia i en un moment donat pot funcionar per lliure i agafar el control de la “màquina”.
Per exemple, quan estem deprimits, aquesta emoció gestionada des del centre emocional, agafa el control i per molt que pensem (des del centre mental) “jo no vull estar deprimit, vull estar alegre” no hi ha manera, seguim depres …..
Diguem que una emoció és més poderosa que un pensament.
I de la mateixa manera, un instint és més poderós que una emoció. Per exemple, l’instint maternal passa per sobre de qualsevol emoció i naturalment per sobre de qualsevol pensament. Per molt que una mare es digués a si mateixa “No, jo ara no vull estar connectada al meu fill de dos mesos”, creieu que ho aconseguiria ?
O un instint sexual. Quan heu sentit un desig sexual, creieu que es pot aplacar des de la ment o inclús des de una emoció (l’odio però ….) ?
Per tant, el centre més poderós i ràpid és el centre motor-instintiu-sexual, el segueix a certa distància el centre emocional, i molt, però que molt lluny el més lent i patós dels tres, el centre mental.
I si no volem tenir un centre mental esclau de les nostres emocions i dels nostres instints, què podem fer ?
Posar els tres centres a treballar en equip.
Reconèixer les aptituds i defectes de cada membre de l’equip i posar fil a l’agulla.
Reeducar la ment cap a uns processos mentals superiors.
El centre emocional cap a unes emocions superiors, per exemple Kohlberg proposava l’evolució de l’amor egoista cap a l’amor universal altruista.
O d’una manera més planera, quan ens identifiquem emocions “pobres” (per exemple desig desmesurat de possessió) esforçar-nos per a desenvolupar conscientment la virtut contrària o “rica” (seguint l’exemple, esforç deliberat per aprendre a deixar anar) (Dr. BACH (3)).
I reconèixer el tercer centre com el més ràpid i poderós dels tres i reeducar-lo per a que ajudi o col·labori o millor encara, es posi al servei dels altres dos per aconseguir l’evolució cap a l’estat superior.
Estat superior que de cap manera no es pot aconseguir sense abans reconèixer i potenciar les nostres aptituds, és a dir, caminar el nostre caminet.
I tot plegat amb l’intenció de aprendre amb felicitat i sense …. patir ….
Toni Olives
Octubre.2007
———————-
(1) FORES, Anna; VALLVÉ, Montserrat (2005). Quan la didàctica porta el nom d’Educació Social. Barcelona. Editorial Claret.
(2) RAMON-CORTES, Ferran (2005). L’illa dels cinc fars. RBA LIBROS, S.A.
(3) BACH, Edward. The Essential Writings of Dr. Edward Bach. The Twelve Healers and Heal Thyself. Vermilion, London, 1931.